Fa 30 anys (1977) em vaig fer aquesta foto junt als meus companys i professors de vuitè curs. Eren les acaballes d’un curs intens i ple d’expectatives. Deixàvem l'escola i ens preparàvem per a anar a l'institut. Pels que vivíem a Sant Llorenç Savall, anar a l’institut representava haver d’agafar “la vallesana” cada dia i sortir del poble per anar a Sabadell. Un gran canvi per uns nens de tretze o catorze anys.Però eren temps de canvi i la llibertat era efervescent en el sentiment de les persones de llavors. Com un ocell que deixa la gàbia per explorar nous indrets, així em sentia i així era aquell poble cercant la democràcia.
Mesos abans s’havia fet el referèndum per la reforma política. La gent debatia sobre els valors de la democràcia, als crits de llibertat es topaven amb la por i el vertigen que donen els canvis radicals i ràpids.
Els més durs de convèncer argumentaven els quaranta anys de pau que ens havia donat el franquisme, la bondat de la disciplina per conduir les masses i evitar el llibertinatge, que el país estava en vies de desenvolupament, que els pantans s’havien fet per lluitar contra la “pertinaz sequía” o que els comunistes eren vermells com el dimoni...
Els canvis i la inquietud pel futur també em tenien un pel confós i atordit. Ara, trenta anys després de les primeres votacions, algunes coses les tinc molt més clares.
Gràcies Juan Carlos, María, Adolfo, Marisa, Santiago, Pedrito, Felipe, Jesús, Dolores, José Luís, Rosa, Rafael... i a tots els altres protagonistes de la meva trancisió; encara que alguns ja no puguin celebrar-lo.
A l’institut de Sabadell vaig viure els moments d’aquells anys i m’agrada recordar-los de tant en tant, i tornar a sentir que la llibertat és emocionant.
Joan López.2008
