divendres, 16 de setembre del 2011

“Cuéntame”

Fa 30 anys (1977) em vaig fer aquesta foto junt als meus companys i professors de vuitè curs. Eren les acaballes d’un curs intens i ple d’expectatives. Deixàvem l'escola i ens preparàvem per a anar a l'institut. Pels que vivíem a Sant Llorenç Savall, anar a l’institut representava haver d’agafar “la vallesana” cada dia i sortir del poble per anar a Sabadell. Un gran canvi per uns nens de tretze o catorze anys.

Però eren temps de canvi i la llibertat era efervescent en el sentiment de les persones de llavors. Com un ocell que deixa la gàbia per explorar nous indrets, així em sentia i així era aquell poble cercant la democràcia.

Mesos abans s’havia fet el referèndum per la reforma política. La gent debatia sobre els valors de la democràcia, als crits de llibertat es topaven amb la por i el vertigen que donen els canvis radicals i ràpids.

Els més durs de convèncer argumentaven els quaranta anys de pau que ens havia donat el franquisme, la bondat de la disciplina per conduir les masses i evitar el llibertinatge, que el país estava en vies de desenvolupament, que els pantans s’havien fet per lluitar contra la “pertinaz sequía” o que els comunistes eren vermells com el dimoni...

Els canvis i la inquietud pel futur també em tenien un pel confós i atordit. Ara, trenta anys després de les primeres votacions, algunes coses les tinc molt més clares.

Gràcies Juan Carlos, María, Adolfo, Marisa, Santiago, Pedrito, Felipe, Jesús, Dolores, José Luís, Rosa, Rafael... i a tots els altres protagonistes de la meva trancisió; encara que alguns ja no puguin celebrar-lo.

A l’institut de Sabadell vaig viure els moments d’aquells anys i m’agrada recordar-los de tant en tant, i tornar a sentir que la llibertat és emocionant.

Joan López.2008

dimecres, 14 de setembre del 2011

Històries d’Institut. El cafè i la llet, i la cullereta que ho remou tot

(Extrait de poesie "Paroles", Jacques Prévert)

 
Déjeuner du matin

Il a mis le café
Dans la tasse
Il a mis le lait
Dans la tasse de café
Il a mis le sucre
Dans le café au lait
Avec la petite cuiller
Il a tourné
Il a bu le café au lait
Et il a reposé la tasse
Sans me parler
Il a allumé
Une cigarette
Il a fait des ronds
Avec la fumée
Il a mis les cendres
Dans le cendrier
Sans me parler
Sans me regarder
Il s'est levé
Il a mis
Son chapeau sur sa tête
Il a mis
Son manteau de pluie
Parce qu'il pleuvait
Et il est parti
Sous la pluie
Sans une parole
Sans me regarder
Et moi j'ai pris
Ma tête dans ma main
Et j'ai pleuré. 



El cafè i la llet, i la cullereta que ho remou tot

El professor de francès va llegir el poema. 
Escoltàvem el so pausat de les paraules, en silenci.
Notàvem la seva ment revivint l’escena, 
d’aquell mateix dia, al matí,...   
o tant se val si va ser fa temps!

Una lliçó de la vida més simple, en francès.
Si ell havia deixat la seva parella, plorant. 
Si nosaltres érem nens, ignorants, de institut.
Deia i deia, una paraula i una paraula...

i un pensament i un vers.

Com tancar els ulls per poder veure.  
Com la dolçor d’un petó...  
Fos al somni de matinada...
O l’amargor del silenci que segueix als crits.

El cafè i la llet, i la cullereta que ho remou tot. 
T’estimo i deixa’m en pau, 
el dia i la nit. 
Remoure, 
una abraçada i un cop de porta, 
al sortir... I com si res!

Sense parlar, sense mirar-nos, 
 el poema es va acabar, 
vaig ajupir el cap, amb les mans sobre el pupitre vuit, 
entrecreuats els dits i estrenyent fort, 
tant se val si a estat aquest matí,...
ahir o ja fa temps ...

I he plorat.
Joan López.2008